Hi ha llars en què la vida no es reparteix al 50%. No hi ha torns, ni suport econòmic, ni aquella tranquil·litat silenciosa que dona saber que, si un falla, l’altre pot sostenir durant un temps l’estructura familiar. En les famílies monoparentals, tot recau en una sola persona: la responsabilitat econòmica, les decisions importants, l’organització diària, la criança i, sobretot, el futur dels fills.
A Espanya, prop de l’11% de les famílies funcionen així, i la majoria (un 82%) estan encapçalades per dones. Són llars que, quan tot funciona amb normalitat, no es perceben diferents de qualsevol altra. Es treballa, es paga la hipoteca o el lloguer, es planifiquen vacances i es parla d’estudis, de projectes i de somnis. El problema no és el dia a dia; el problema és l’absència de xarxa si alguna cosa es torça.
En una família monoparental, un imprevist no es comparteix, s’assumeix en solitari. Un accident o una malaltia greu que impedeixi treballar, una incapacitat prolongada o una defunció no només generen dolor emocional, sinó que poden alterar completament l’estabilitat econòmica de la llar. Les prestacions públiques existeixen, però solen ser limitades i no sempre garanteixen el projecte de vida global que un pare o una mare havia imaginat per als seus fills.
Per això, la conversa interna no hauria de girar al voltant de “què passa si falto?”, sinó d’alguna cosa molt més constructiva: “què m’agradaria que els meus fills poguessin continuar fent, passi el que passi?”. No es tracta de dramatitzar escenaris, sinó de preguntar-se amb honestedat quant de temps es podrien mantenir els fills si demà l’únic ingrés desaparegués.
Una assegurança de vida ben dimensionada, una cobertura d’incapacitat adequada o una assegurança de salut que agilitzi diagnòstics i tractaments no són productes pensats des de la por, sinó eines dissenyades per protegir el teu projecte.
En una família monoparental, preveure no és exagerar ni un luxe; és una manera concreta i serena de cuidar i d’assegurar que els fills puguin continuar endavant amb normalitat, fins i tot quan la vida es complica.
