A l’antropòloga Margaret Mead li van preguntar una vegada quin havia estat, segons ella, el primer signe de civilització en la humanitat. Els seus alumnes esperaven respostes com el foc, l’agricultura o la roda. Però ella va respondre una cosa molt diferent: l’existència d’un fèmur que algú s’havia fracturat i que després apareixia curat.
Per què? Les raons que va donar l’antropòloga per sostenir aquesta teoria eren senzilles, però sorprenents: a la natura, un animal que es trenca una pota mor. No pot buscar menjar, no pot fugir dels depredadors, no pot beure. I cap animal amb una extremitat inferior trencada sobreviu prou temps perquè l’os se soldi per si sol. Si un fèmur antic apareix curat, vol dir que algú es va quedar al costat del ferit. El va immobilitzar. Li va portar aigua. El va protegir. En va tenir cura.
Aquí, deia Margaret Mead, comença la civilització: en el moment exacte en què un ésser humà decideix cuidar-ne un altre.
Han passat milers d’anys des d’aquell primer fèmur sanats, però aquesta idea continua intacta. Avui, cuidar els nostres —i cuidar-nos a nosaltres mateixos— ja no només implica quedar-nos físicament al costat d’un ferit. Implica una cosa més silenciosa, però igualment poderosa: anticipar-se, assegurar-se que, si alguna cosa passa, hi haurà una mà estesa per ajudar.
Una bona assegurança de salut és justament això. No és un producte: és la versió moderna de quedar-se al costat de qui ho necessita. Accés a especialistes, proves, cirurgies, segones opinions… guanyar temps al temps quan les coses es compliquen.
Perquè cuidar continua sent, avui com fa milions d’anys, el primer signe de civilització.
